Pobres rodalies!

Sóc usuari diari de les Rodalies de Barcelona des de fa tres anys i he de dir que, malgrat els problemes, són la manera més econòmica d’anar a treballar a Barcelona. Ja no dic menys estressant, doncs el servei és ara pitjor que fa uns mesos. Des de Parets del Vallès, el meu municipi, tenim una bona comunicació per carretera: vàries vies ràpides, una autopista de peatge,... Malgrat tot això, anar a treballar al costat de El Corte Inglés de la Diagonal em costaria com a mínim una hora en cotxe. El cost en benzina més el peatge serien 3,35€. A això se li ha d’afegir l’assegurança del cotxe, el desgast, l’estrès de la caravana,...
Anar i no pagar peatge allarga el trajecte fins a 75 minuts y 2,15€. Justament el que trigo en transport públic. I dic transport públic perquè utilitzo l’autobús i el tren (amb un sol bitllet). El cost porta a porta és de 1,35€ per trajecte. Però molts matins em regalen El Periódico de Catalunya. Conclusió: en cost, imbatible.

Però, que està passant ara? Crec que les obres de l’AVE s’afegeixen a unes infrastructures velles i incapaces d’absorbir una demanda de transport creixent. També crec que hi ha empleats i responsables que no tenen la voluntat de servei que forma part de la feina a d’altres empreses. És a dir, si jo no rendeixo, em fan fóra de la feina. I tothom ho entén. Encara no he vist a cap revisor nerviós, però sí a molts passatgers. I amb raó.

Cal modernitzar la xarxa: l’AVE és un pas, doncs suposa ampliar el número de línies i deixar més espai per a que passin més trens per les actuals. Però no és suficient: la meva línia, per exemple no està desdoblada. Resultat: cada cop que 2 trens es creuen, un ha d’aturar-se a l’estació més pròxima fins que passi l’altre. Propi del tercer món, és clar. Mentre la freqüència de pas no superava l’hora no era un gran problema. Però una demanda creixent de mobilitat per part dels ciutadans no acompanyada d’una adaptació de les vies, ha fet palesa aquesta qüestió.

Crec que el transport privat ho tindrà cada cop més difícil ( alguns riureu, però en el futur ens semblarà de bojos anar a la feina portant una tona d’acer i plàstic impulsada per un combustible que provoca guerres a l’altra banda del món), però els poders públics, i especialment les esquerres que creuen en ells han de garantir la mobilitat a preus raonables. I les prioritats són, per aquest ordre:

1. Fiable. Que surti i arribi a l’hora. Guanyar 5 minuts per trajecte suposa 50 minuts a la setmana i, més d’un dia a l’any!
2. Segur. Que tothom pagui i no es permetin actituds incíviques al nostre transport. Si jo pago, tinc dret a anar tranquil i a no permetre un paio amb la música del seu mòbil a tota pastilla o amb els peus al seient.
3. Còmode. Que hi hagi seients, que no hi hagi vidres trencats, pintats,...

4. Assequible. Que no vol dir gratis, però a preus populars. I jo penso que el transport públic actual NO és car (si dona el que promet, és clar).

Amb un transport públic de qualitat, tindrem el consens social necessari per que continuï i millori. Es tracta que els usuaris no siguin captius, sinó que sigui la seva alternativa preferida. I seguirà essent més econòmic i sostenible que cap altre. ¡Aviso para navegantes Victor Morlán!